Damià Borràs

II

admin — Thu, 12 Apr 2007 00:01:37 +0000

Transmària viu només silenci endins
i és aixopluc de miralls entelats
pel tebi alè ametllat d’un bes antic
i l’aspror ataronjada del capvespre.
Era —va ser— la dama dins la boira
que ebris de mots cercàvem ran de l’alba,
la flama de certeses esmolades,
la mola d’il·lusions que ens amarava.
Mes quan l’adagi mor sol lladrar el vent
amb la veu dels profetes i les fades:
“Si heu nascut de la mar sou benaurats,
car tindreu el naufragi com a pàtria”.
Ara és un blau, Transmària, a la nineta,
un solatge només, la sola dèria
d’empaitar regastalles de pervindre
pels recambrons grenyals de la memòria.
I és un macar d’enyors, la sota encara,
en un port de passions arrovellades,
Un gust agrós, que tothora retorna,
l’olor d’un temps de ràbia i de blecvernis.

Ai terra de terra resseca

admin — Thu, 12 Apr 2007 00:01:05 +0000

Ai terra de terra resseca,
nom no tens i ja navegues.
Ja ciant, a anant a l’orsa,
ne vas fent la teva història

que te diu que tu ets Menorca,

que ets misèria, llibertat,
que ets amor i que ets derrota.
També ets pau, felicitat,
ets sang, ets lliri i al·lota,

ets vida, ets crit i la glòria,
llum desfeta i campanar.
També fam, lluita i victòria,
barca, vela i marinar.

Ets passat, present memòria,
ets bagassa i ets princesa.

Mira el mirall de la història
que avui ets una incertesa.

I

admin — Thu, 12 Apr 2007 00:00:41 +0000

De bon primer
fou silenci…

Poc a poc es concretà
una silueta agradable…

Subtilment, sensualment,
les onades bressolaven
un nou càntic fet de mar,
fet d’amor, fet d’esperança…

De ponent fins a llevant
els vents, plegats, tots bufaven
sense haver-hi distincions
entre oratges i ventades…

No existia ni es somniava
la Rosa dels Vents, amarga,
que sempre marca el camí
dels nautes cap al desastre,
cap al dol, cap al destí
de tants mots en llengües estranyes.

Mediterrània dissort
que te lliga a falses barques!